El periodisme està en hores baixes, però alhora ho té fàcil. Últimament em corroeix un sentiment impostor: sóc tan necessari com un metge o un psicòleg? La resposta és sí. Com a periodista, tinc molta responsabilitat. El món s'està intoxicant a molts nivells. Nivells tangibles, perceptibles, de residus a la superfície. I a nivells intangibles.
Avui les xarxes socials són un lloc molt desagradable. Ens hem anat acostumant poc a poc a un creixement gradual de toxicitat, però si mirem enrere i comparem, ens podem espantar. El 2013 no hi havia l'odi que hi ha ara. Un es limitava a penjar fotos del seu menjar o dels seus peus, retuitejar un xiste dolent i jugar al Candy Crush.
Ara, les xarxes socials repercuteixen i afecten seriosament la salut mental de la gent. Jo no vaig fer cap estudi sobre això, però ho vaig escoltar a través d'una jove noia israeliana amb qui vaig parlar a la manifestació del dia 100 de la guerra.
A les xarxes socials hi ha molt odi des de molts sectors cap a moltes persones. En aquest cas, en el de la noia, li pot afectar un odi desmesurat cap al seu país. Mai abans havíem debatut tant com ara la legitimitat d'un país.
Absolutament tots els països es van crear a base d'errors i de dolor, com Israel. Però només debatem sobre Israel. I ho fem al lloc on abans compartíem fotos del nostre sopar i dels nostres peus i on jugàvem al Candy Crush. Ho fem a través d'uns dispositius que tots portem tot el dia a la butxaca. Si t'atures a pensar-hi, espanta.
Quan penso en aquestes coses, com a periodista em sento més necessari i menys impostor. Tinc molta responsabilitat. I espero que els meus companys de professió sentin alguna cosa similar.
Comments