Jo, com molts culers, estic afrontant un nou dol. Estic vivint l'anunci que Xavi Hernández ha fet aquest passat diumenge com una nova decepció. Des de 2012 portem una rere una, però aquesta és de les més doloroses per les expectatives generades. El club, l'entorn i el païs viuen encara en un conte de fades.
Després d'un lustre nefast, l'arribada del noi de Terrassa ens va fer creure que viuríem un nou cicle llegendari. Això està bé, perquè els humans vivim d'il·lusions. El problema és que volíem que aquest cicle arribés ja, sense respectar el procés. Sense trust the process. La cultura de TikTok i Glovo ens està acostumant a tenir les coses ja, i en el terreny del Barça, les famoses palanques van incrementar això.
Quanta raó tens, Xavi
Quanta raó tens, Xavi. En una roda de premsa, l'afortunadament encara entrenador culer ha dit que al Barça són impossibles els Fergusons. És a dir, que és impossible que un tècnic pugui passar a la banqueta blaugrana els 25 anys que Alex Ferguson va ser al capdavant de la banqueta del Manchester United.
Això és així per la cultura que he descrit, però també per la cultura tòxica que rodeja ara el nostre país. Sento realment que Catalunya i el Barça han anat de la mà com a mínim des de que vaig néixer, fa 25 anys. Quan Catalunya ha sigut estable, el Barça ha sigut estable, i quan el primer ha sigut inestable, el segon també. Nombro primer el país, però no descarto que pugui ser el Barça el que provoca la inestabilitat del país.
El Barça i Catalunya van de la mà
És molt significatiu. Quan el Barça de Núñez va enlairar-se i aixecar la Copa d'Europa de 1992, ja feia temps que a Catalunya manava Jordi Pujol. Quan Carles Puyol va aixecar la Segona, Catalunya era liderada per Pasqual Maragall. El Barça del primer triplet, amb un Laporta consagrat, es va compaginar amb el mandat de José Montilla, i finalment les Champions de 2011 i 2015 van arribar en el mandat d'Artur Mas. No vull valorar com ho van fer aquests polítics, però és obvi que parlem de governs catalans i juntes blaugranes estables.
En canvi, ara tenim una junta blaugrana inestable, que ha perdut moltes cares reconeixibles per conflictes estalviables, i al govern de la Generalitat tenim un circ, amb un govern que fins fa poc tenia dos partits que no s'aguantaven mútuament. Casualment, a la Generalitat tenim un circ des de 2017, amb Quim Torra i Pere Aragonès (lol). Justament, l'any de Dembélé i Coutinho.
Prou parlar de cruyffisme
Al Barça no són possibles els Fergusons. Ni tampoc ja no ho són els Johan Cruyff. Ja no ho són i ja no ho poden ser. Al big 2024, no deixo de sentir el nom del neerlandès. Això és com si l'entorn del Reial Madrid no deixés de nombrar Miguel Muñoz o Vicente del Bosque.
És preciós que tinguem aquesta mística, i de fet crec que el Barça contemporani ha de tenir una mística. Però no rebuscar-la al contenidor dels records, sinó crear-ne una nova. No posar Viva La Vida al vestuari, però fer quelcom nou. Crear un nou relat. Perquè els humans, i particularment els catalans, vivim d'il·lusions. Però també hem de viure de realitats.
I Cruyff ja no hi és. Tampoc Pep Guardiola. Sí, Guardiola va dir que si el Barça el necessités tornaria, però no pot ser que un club sencer depengui d'una figura, per molt gran que sigui aquesta. No cal plorar-lo.
No hi són ells. Ara hi és Xavi, i hi serà només fins al juny. El millor migcampista de la nostra història haurà passat a la banqueta blaugrana, com a mínim en una primera etapa, només dos anys i mig. Això és un fracàs de molts, que engloba el mateix Xavi però també el club, i també un entorn atontit.
Ja no hi és Cruyff, ja no hi és Guardiola. Però tot i això, no deixo de sentir parlar sobre dogmes. Guardiola era molt bo donant càtedra, era un entrenador i un predicador. Entre 2008 i 2012 vam formar part d'una religió. Però ja no hi és ell, i tot i això, des de 2012 l'entorn ha insistit en exigir un dogma. Evidentment a tots ens agrada que el Barça jugui a tenir la pilota, però això no sempre ha de ser així. No ha de ser una tendència.
Scaloni i l'Argentina
El Barça no ha de fer història cada cap de setmana. I el Barça pot fer història de diferents maneres. Realment, què significa fer història? Per a mi, convertir una cosa en inoblidable ja és fer història. Per a mi, veure aquell primer mig any de Xavi a Barcelona, després d'haver-me independitzat de casa dels meus pares, és una cosa inoblidable i, per tant, històrica.
Quan poso en valor que sóc argentí (no de naixement), ho faig perquè a l'Argentina no són tan perfeccionistes. I això està bé. Acaben de guanyar una Copa del Món. Una selecció en la qual cadascú tenia una missió. Hi havia un crack i un grup que treballava per a ell sense deixar de banda la qualitat i el compromís amb tots.
Ho han fet amb Lionel Scaloni. Un home pragmàtic i intel·ligent del qual, per cert, es dubta la seva continuïtat a la selecció després de la Copa Amèrica, aquest proper estiu (ho comento per si Laporta m'està llegint).
L'entorn del Barça està fallant des de 2012
Ho ha dit el periodista Maldini en moltes ocasions: el Barça de l'any passat va arriscar massa a la Champions. Contra l'Inter, amb l'1-0 provisional al Camp Nou, no va resguardar la seva porteria. Si ho hagués fet (i no m'agrada gaire jugar als casos hipotètics), potser hauria acabat guanyant aquell partit -i segurament hauria acabat passant de fase-. Però Xavi hauria rebut crítiques a la roda de premsa posterior.
És evident que l'entrenador del Barça ha d'estar preparat per a les crítiques, però també és evident que als éssers humans ens afecten les crítiques. Els diners que guanya Xavi l'ajudaran a tenir una vida més luxosa i fàcil, però no li crearan un escut contra les crítiques. Hem vist un clar desgast del noi de Terrassa, i a mi això em sap molt de greu.
Xavi és un dels homes més futboleros que ha trepitjat les instal·lacions del Barça. I em sap molt de greu que s'hagi hagut d'enfrontar al que s'ha hagut d'enfrontar cada setmana. Dues rodes de premsa on ha de contestar no només a cada mitjà, sinó també a cada nou perfil de Twitch, perquè, en lloc de donar algunes respostes interessants, en doni moltes tòpiques. I així creem més contingut. De menys qualitat, però amb una portada que doni dopamina i que generi clicks.
Dues rodes de premsa setmanals en les quals ha hagut de sentir preguntes estúpides. Es desaprofita la seva figura. Fa poc va haver de posar una periodista al seu lloc, després que aquesta li presentés un escenari excessivament pessimista i innecessari per fer-li una pregunta.
L'entorn no ha de protegir Xavi, però no pot pretendre fer-li preguntes tòxiques per generar clicks i alhora exigir èxits. És un signe dels temps, però hauríem de poder revertir-ho. Sento que fa 15 anys l'entorn era més tranquil. Amb menys soroll. Ens limitàvem a llegir el diari als bars. No hi havia la necessitat de crear tant contingut.
Xavi ha fallat perquè podria haver gestionat millor aquesta part desagraïda de ser entrenador del club més singular del món. Potser en alguna ocasió podria haver enviat el seu segon entrenador a parlar, com han fet altres. Sigui com sigui, l'entorn ha estat fallant des de 2012.
Amb Tito Vilanova es va tenir compassió, perquè el seu equip rodava perfecte fins que la seva malaltia el va apartar. Però des de llavors, l'entorn ha estat molt ferotge amb el Tata Martino, amb Luis Enrique o amb Ernesto Valverde.
El Tata Martino va fer una bona temporada, però ja ho va dir Gerard Piqué a La Sotana. Els catalans no acceptem que vingui un extranger amb un polo pistatxo i que fa asados. És cert que només va aixecar una Supercopa d'Espanya, i és cert que amb ell Messi no va oferir la millor versió, però no es poden guanyar grans títols cada any, i ja va fer bastant deixant l'equip en quarts de final de la Champions, subcampió de Lliga i subcampió de Copa -en el seu primer any a Europa-.
Alex Ferguson va trigar quatre anys a guanyar el seu primer títol a Manchester. Tres més que Xavi. Alex Ferguson no va assolir unes semifinals de Champions fins a la seva cinquena participació. L'any passat quasi matem Xavi. Ens hem convertit en una societat que mata ídols ràpidament.
Per la seva banda, amb Luis Enrique percebo un ambient més respectuós, perquè ho va guanyar tot. Però al final també se'l va veure molt desgastat amb l'entorn. I, de fet, ja va fer aquesta fórmula d'anunciar el seu adéu amb molta antel·lació, per destensar un equip que ens va regalar el 6-1 al PSG. Finalment, Ernesto Valverde va fer una primera mitja temporada de luxe, donant a l'equip una major fiabilitat defensiva. Però evidentment també rebia crítiques.
Ja ho va dir Messi
Ja ho va dir Messi. Guardiola ha fet molt de mal, perquè des de la seva irrupció, han irromput molts Guardioles. Entre les banquetes, però també entre les llars. Tots ens creiem uns filósofos, però de vegades també estaria bé recuperar el pit i collons. De fet, el Messi que ha triomfat amb l'Argentina ha estat el Messi més de carrer i menys elegant.
I aquí vull fer una menció especial al meu twittero preferit, el Pere Gatell. Pere Gatell és amant de José Mourinho, i no de manera irònica. Mourinho va tornar a fer del Reial Madrid un equip gran i respectat. No crec que Mourinho estigui destinat al Barça, però tampoc penso que el seu estil hagi d'estar a les antípodes. Potser una mica de mala llet ens aniria bé. Però és clar, quan Xavi critica un àrbitre, l'entorn el critica a ell.
Per què no acceptem el macarrisme?
A Can Barça som sibarites, i per tant no acceptem el macarrisme d'un entrenador. Ens agrada que Messi aixequi la Copa del Món, però aquí mai acceptaríem el Dibu Martínez. Hi ha les excepcions de Hristo Stóitxkov, Samuel Eto'o o Luis Suárez, però suposo que ja seria excessiu rebutjar això. Parlant de Suárez, com trobo a faltar també el macarrisme a la gespa. Ara ningú no alça la veu.
Des de 2012, sembla que només puguem guanyar a l'estil Guardiola. Mourinho va aconseguir coses positives amb el seu macarrisme. Per què no hem acceptat el macarrisme de Xavi?
Així, el Barça mai no podrà marcar un gol com el que ens van fer a Anfield. Perquè el llançador del córner sempre haurà d'esperar que tots els components del joc de possessió estiguin ben col·locats. El futbol es va inventar fa 200 anys, i de vegades n'ha resultat vencedor el que ha introduït la pilota a la porteria rival amb la mà. I no dic que haguem de fer trampes, perquè quan les hem fet ens ha sortit malament (véase cas Negreira). Però podem ser més macarres.
Per tornar a tenir un Barça estel·lar, potser hem de començar per demanar un Barça pràctic. El Barça de Guardiola mai no hauria existit sense el Barça de Frank Rijkaard. Ningú recorda que el neerlandès practiqués un joc excels, però tot i així va crear un equip d'època. Jo era massa petit per recordar-ho, però estic convençut que en molts trams de partits Ronaldinho i companyia esperaven a la contra, o, de vegades, després de marcar el 2-0 ja pensaven en el següent partit.
Els catalans som massa sibarites. Però això en excés és molt tòxic. Repeteixo, l'objectiu no pot ser fer història cada cap de setmana. El Barça s'hauria de permetre tenir anys de guanyar amb una millor defensa que l'atac. Però molts de vosaltres no li ho permeteu. A mi m'hagués encantat que Xavi passés molts anys amb un equip on els protagonistes fossin Alejandro Balde, Ronald Araujo, Andreas Christensen i Jules Koundé, a banda del que el noi de Terrassa pugui prometre en les rodes de premsa, condicionat per l'entorn.
El Barça té un entorn sibarita. Sibarita i artificial, perquè ningú neix sent cruyffista. Una cosa és el futbol formatiu. Allà, els nens sí que poden aprendre a arribar a la porteria contrària fent el joc d'arribar a les vint passades, o jugar amb una defensa sempre avançada. Així han sortit el Lamine Yamal o el Pau Cubarsí. Però el primer equip hauria de poder jugar en el camp de l'Atlètic de Madrid defensant un 0-1 amb ungles i dents sense que després Xavi s'hagi de justificar.
Perquè després passa el que passa. Tot i guanyar la Lliga, Xavi es va desgastant i l'equip ho paga. Igual que es va desgastar Luis Enrique. Igual que es va desgastar Guardiola. El noi de Santpedor ens va durar quatre anys, i ja porta el doble al Manchester City, amb un entorn precisament fet a mida.
L'entorn blaugrana vol generar polèmica i a més exigeix títols. L'entorn no té memòria, però aquest és el mateix Xavi de la xavineta, que dirigia Aubameyang, Adama Traoré i Luuk de Jong. L'entorn ara parla de Jürgen Klopp, un entrenador exitós que el 2015 va començar amb el Liverpool un procés que fa dos anys semblava que Xavi hagués començat.
L'alemany també va tenir complicacions. El primer curs va quedar vuitè a la Premier League i va ser subcampió de l'Europa League, el segon va classificar-se per a la Champions in extremis, i el tercer ja va ser subcampió de la Champions, després de rebre un 5-0 del City. Els grans també reben golejades. No només Xavi. La cosa és tenir paciència i creure en els projectes. Cuidar-los.
Tal com està gestionant el club la junta directiva, amb tants canvis inesperats i els famosos cops de timó, no hauríem d'exigir a Xavi guanyar-ho tot. I no, no ho fem. Però tampoc hauríem d'exigir-li que el seu equip jugui com jugava el Barça de Guardiola.
I no, això és impossible. Primer, perquè hem d'aturar les expectatives dogmàtiques, aquelles racionals, que podem controlar. I, segon, perquè aquest Barça juga amb Frenkie de Jong i Pedri González al mig del camp. Un jugador que només ha tingut una temporada excel·lent a l'elit, i un que ha tingut més lesions que actuacions memorables.
Dissabte, el Barça va jugar amb tres menors d'edat, va perdre i va rebre una xiulada. Comprensible, tenint en compte els diners que els aficionats van haver de pagar per ser allà.
Evidentment, Xavi té la seva responsabilitat en el naufragi dels últims mesos. Ell podria haver gestionat millor el seu desgast, i podria haver administrat millor determinats partits. Inter de Milà; Girona, Athletic o Reial Madrid. Però ell no ha pogut evitar que Sergio Busquets i Jordi Alba preferissin canviar d'aires, que finalment Ousmane Dembélé el deixés venut, o que Gavi i Ter Stegen patissin lesions de llarga durada.
Tampoc ha pogut gestionar Xavi el que ha fet recentment la junta de Joan Laporta. Els malabars que es van fer l'estiu passat amb Leo Messi, o que el geni Mateu Alemany marxés com va marxar. Xavi no ha pogut gestionar que per suplir Dembélé arribés Joao Felix, o que no es pogués fitxar un pivot defensiu al seu gust però que sí arribés un Vitor Roque que pocs coneixien i que pocs continuen coneixent. Xavi no pot controlar allò que passa per damunt seu.
Laporta és el millor president de la història d'aquest singular club, però en aquesta segona etapa té moltes coses a millorar. Obviaré algunes, obviaré entrar en detall amb el temes d'Alemany o Reverter, perquè ja s'han comentat. Però m'agradaria esmentar coses que són tan ínfimes com significatives.
Detalls que fan del Barça una institució irreconeixible
Un cop el Barça va començar a fer obres al Camp Nou, de forma totalment encertada, el primer equip es va traslladar a Montjuïc per jugar com a local. Era un repte, perquè calia acostumar-s'hi. Però el club ho ha dificultat, perquè ha posat uns preus desorbitats. He sentit crítiques cap a l'afició des de l'entorn, he sentit com se l'ha responsabilitzat de deixar el camp mig buit en molts partits.
Coincideixo en què el Barça no té l'afició més fidel. No som el Borussia Dortmund o Boca Juniors en aquest sentit. Però cal entendre que, per veure el Barça de Joao Felix, Raphinha i Lewandowski a Montjuïc, molts aficionats no vulguin pagar el mateix que pagaven per veure el Barça de Messi, Neymar i Luis Suárez al Camp Nou.
El primer i últim cop que aquesta temporada he consultat la web del club, per a un partit normalet, els preus de les entrades no baixaven dels 80 euros. Esperen que els turistes animin per nosaltres? Potser sí, potser esperen que vinguin els seguidors de l'Eintracht de Frankfurt un altre cop, per omplir la caixa. El Barça de Xavi ha hagut de jugar un partit al Camp Nou com a visitant.
Detalls que no ho són tant. El Barça de les grans èpoques no tenia el calendari que té ara. I part de la responsabilitat la té la mateixa junta. És una junta que accepta traslladar la Supercopa al mes de gener, durant la temporada, i a un país que t'obliga a passar dotze hores en dos avions d'anada i tornada. Perquè uns euros més ho són tot.
(Si es mantingués l'antic format de la Supercopa, aquest curs les taquilles de l'Olímpic haurien recaptat molts diners per un clàssic entre el campió de Lliga i el de Copa. L'Olímpic té capacitat per a 50.000 persones. A una mitjana de 200 euros per entrada -que era el preu mínim per al clàssic de Lliga-, en aquell clàssic que plantejo haguessin guanyat deu milions d'euros. Per la Supercopa a l'Aràbia Saudita van guanyar set milions d'euros).
Una junta que accepta donar la volta al món a l'estiu, i no prioritza la preparació dels futbolistes, la convivència del vestidor, la privacitat de passar una setmana en una ciutat recòndita d'Escòcia. Una junta que accepta fer un amistós als Estats Units contra un equip mexicà a mitja temporada. De vegades potser cal fer una passa enrere per fer-ne dos endavant: generar menys diners però cuidar més els jugadors, perquè aquests tinguin un millor rendiment i obtinguin uns millors resultats.
Una junta que ha entrat en un conflicte amb la UEFA. Una junta que no ha sabut atorgar al club el prestigi que cal tenir en el moment que àrbitres europeus revisen jugades en el VAR.
Per què en la celebració de la Lliga guanyada l'any passat, el club no va posar La Presó del Rei de França a la megafonia? Un himne que ha acompanyat el club en les nits d'alegria en família durant molt de temps. Era una nit propícia, però el DJ de llavors no en va ser conscient, ni tampoc qui el rodejava.
Per què el Barça ara juga cada partit fora de casa amb una equipació diferent? És un club o és una marca? Sí, això és molt ínfim, una cosa que no hauria d'afectar el rendiment d'un equip. Però, alhora, una cosa estranya, i que en temps gloriosos d'aquest equip no existia. I així com en algunes coses considero que hem de mirar al futur, per a aquesta podem mirar al passat. Simplement hem de saber escollir bé quines coses recuperar i quines coses deixar anar.
El Barça no serà mai més aquell Barça. Perquè el futbol i els temps canvien. Sóc culer, però no em costa admetre que el fitxatge d'Eduardo Camavinga per el Reial Madrid ha sortit millor que el de Pedri pel Barça (no vull dir que Pedri no hagi de jugar al Barça). Sóc culer, però no em costa admetre que Leon Goretzka ha aportat mil cops més al Bayern de Munic que Frenkie de Jong al Barça.
Un tipus de jugadors pràctics, pragmàtics, forts, que quan arriben aquí els mirem amb mals ulls (véase Paulinho o Arturo Vidal). Perquè som massa sibarites. Per a molts de vosaltres, l'esmentat Frenkie és indiscutible. Clar, encaixa amb el que espera un català sibarita: és ros i és neerlandès, com Cruyff. I no estic demanant els jugadors que més corrin, però sí jugadors que s'ho deixin tot.
Si us plau, deixem de parlar de cruyffisme ja! Hem de deixar d'emmirallar-nos amb nosaltres mateixos. No som tan superiors com creiem. El Barça s'ha de començar a emmirallar en el Bayern. Un club que ha guanyat cada Bundesliga des de 2013. Un club amb una gestió institucional, directiva i esportiva impecables.
Costa, però no crec que tant. És clar que per a això hem de renunciar al model de gestió dels socis, i els catalans som tan sibarites i nostres que hem de mantenir sí o sí això. Però la democràcia no sempre funciona, tal com va quedar palès el 2015.
Josep Maria Bartomeu va marxar fa quasi quatre anys. I el que està passant ja és culpa de la junta de Laporta. I un signe dels temps. Un paralel·lisme amb una Catalunya de la qual pocs se senten orgullosos. Una Catalunya inestable i dividida. Una Catalunya que destil·la odi cada vegada que un decideix parlar en català i l'altre en castellà. Vaig ser a Baviera fa un any i mig, i vaig trobar persones que van totes a una.
L'adéu de Xavi no pot ser un més. Cal fer una profunda reflexió. I, per què no, una reestructuració. La crisi de sensacions del Barça en els darrers mesos no és només culpa de Xavi. Perquè ha estat passant des de 2012.
Hem fet fora el Tata, Valverde, Koeman, Setién, i hem empentat Guardiola i Luis Enrique. I ara Xavi. Aquests tres grans han marxat per no prendre mal. Trist. S'han guanyat títols pel camí, que són els punts àlgids dels projectes, però respirem el mateix aire.
Al juliol arribarà un nou entrenador. Tingui o no un bon nom, el cert és que haurà de començar de zero. I probablement no serà tan culer com el noi de Terrassa. Sempre soc optimista, però realment hem d'estar començant de zero un cop cada tres anys?
Per a mi, el canvi no hauria de ser Xavi. El canvi hauria de venir de l'entorn i el club. Així com no podem canviar onze jugadors de cop i volta, tampoc podem canviar dos-cents periodistes ni cinquanta directius. Però sí que ens podem canviar a nosaltres mateixos, i saber què estem exigint quan exigim, i què prioritzem. Si guanyar o si fer pena.
Deixant de banda les expectatives, Xavi ha estat un notable entrenador del Barça. A banda dels dos títols que ha guanyat fins ara, ens ha fet tornar a creure-hi. Ha atret futbolistes que amb altres entrenadors no haurien vingut. Ha tingut pics d'un futbol espectacular. I, el més maco, ens ha tornat a unir amb amics davant d'una televisió gran en bars.
Ell ara s'ho deixarà tot, com a bon culer, però després marxarà. I els entrenadors seguiran passant. Som nosaltres els que seguirem estant allà. Per tant, no hem de canviar els entrenadors. Ens hem de canviar a nosaltres mateixos.
Comentarios