Natzaret és una ciutat única: és àrab, està ubicada a Israel i té una gran presència cristiana. És casa i convivència. Vaig arribar amb l'Edu i, mentre havia de pagar l'aparcament, es va posar a xerrar en hebreu amb un àrab. Vam començar a caminar, però va començar a ploure. Vam entrar a una església acollidora. Hi havia art i silenci. És a dir, dues vegades art. També hi havia dos homes resant.
Després, vam anar al shuk. Aquest mercat que habitualment tenen les ciutats àrabs i les jueves. Un bell passeig, sota la fina pluja de Natzaret. Homes i dones àrabs hi venien olives, fruites variades, roba o antiguitats. Fins i tot hi havia una perruqueria. Vaig fer una foto al perruquer mentre tallava els cabells a un home. Em va veure i em va demanar amb respecte que no li fes més fotos.
Vam començar a tenir gana i vam començar a buscar algun lloc bonic i econòmic per menjar. Mentrestant caminàvem pels carrerons, passaven cotxes. Nosaltres els deixàvem passar i ells ens retornaven un somriure. A Natzaret, el carrer no és de ningú. Els nens surten a jugar.
Mentre buscàvem on menjar, vaig veure banderes israelianes i un graffiti de la bandera palestina. Aquí ningú treu el cap als altres. Aquí ningú crema els altres. Aquí hi ha art i pau. Dues vegades art.
Per fi vam trobar aquell lloc esperat. L'Edu va veure aquell shawarma giratori tan característic dels kebabs i l'Edu ho va saber. Es veia molt fresc i suculent. Vam entrar-hi i vam demanar en hebreu als treballadors àrabs una taula per a dos. Ens van correspondre amb bones vibracions. Ens van servir un shawarma exquisit, amb bones patates fregides, olives i amanida.
Mentrestant menjàvem, jo vaig gravar una mica l'Edu. També em distreia una mica el partit de futbol que posaven els treballadors àrabs en una televisió gran: un Japó-Iran de la Copa Àsia. L'Edu va acabar de menjar molt ràpid, com de costum. Va començar a xerrar amb el cambrer: "Messi o Cristiano Ronaldo?". Aquest va triar al villà: "I'm a Real Madrid supporter".
Li vaig somriure i li vaig dir que ho acceptava, tot i que jo sóc del Barça. I això altre no li vaig dir, però vaig gaudir molt de parlar amb un àrab musulmà, que no serveix alcohol al seu restaurant a un jueu a qui no li importa que no li serveixi alcohol. Perquè aquest jueu li agrada el vi, però sobretot li agrada submergir-se en una cultura tan meravellosa i influent com l'àrab.
Vam acabar de menjar, ens van convidar a un cafè calent i intens i vam pagar. L'Edu els va demanar que ens recomanessin algun negoci de dolços, per comprar knafe i portar per a l'Andrea i la Sofi. Vam caminar una mica i el vam trobar. L'Edu va demanar la comanda i, mentre tant, jo feia uns robats amb la càmera a qui preparava el knafe. Un d'ells em va veure i em va convidar a veure un plat gegant que tenien al fons del negoci, on preparaven la massa mare.
Un cop van tenir preparada la comanda, ens van convidar a un bon tros de knafe a tots dos. A més, jo vaig comprar una safata amb els mítics alfajors de maicena argentins. A Natzaret tenen un bon paladar.
a
Natzaret és una ciutat preciosa. És coneguda per la seva tradició cristiana, perquè és on es va originar. Però desafortunadament, no tot el món sap que és una ciutat àrab ubicada a Israel. I menys saben que a Natzaret els àrabs parlen hebreu, els jueus parlen àrab, i tots es somriuen.
Comments