Marcelo Garzón (Buenos Aires, 1961) és un ésser de llum. Emigrà a Israel el 1977, on va formar una família que no va parar de créixer i brillar. Fins al 7 d'octubre de 2023. Al kibbutz Nir Oz, terroristes de Hamas van segrestar al seu gendre, Dolev Yehud. Al marit de la filla de Marcelo, al pare de quatre nens. Un d'aquests va néixer el 16 d'octubre. Sense que el seu pare el pogués abraçar. Avui, 87 dies després de la tragèdia, la seva família segueix sense tenir notícies seves.
Gabriel: Com van viure el 7 d'octubre?
Marcelo: Vam viure una massacre. Vam despertar-nos al matí amb el soroll i les tremolors dels míssils que ens enviaven des de la Franja de Gaza cap a la nostra regió. Aquest matí, tal com ens llevàvem de tanta sorpresa, vam trucar per telèfon immediatament, com fèiem totes les vegades que sentíem la sirena. Per saber què passava i com estaven.
La meva filla ens va atendre, ens va dir que estava tancada amb els seus tres fills, de tres, sis i vuit anys, al refugi de la casa. Amb un embaràs de 37 setmanes. I Dolev, infermer, voluntari al Escut Roig de David (l'equivalent israelià de la Creu Roja), va sortir per socórrer la gent, que estava combatent i defensant el territori del kibbutz que va ser envaït.
La meva filla va haver de passar més de nou hores i mitja tancada. Sense menjar, sense aigua, sense comunicació. En silenci i total foscor. Mentre intentava tranquil·litzar els nens que tenia amb ella. I escoltant com els terroristes destruïen tots els béns que tenien a casa: nevera, sofà, televisió i tota la resta.
Dolev va sortir per socórrer. I va ser segrestat aquella mateixa matinada. Fins al dia d'avui, 87 dies després, no sabem res d'ell. No tenim cap noció. Estem passant un temps molt difícil. La meva filla, el 16 d'octubre, va tenir la quarta filla, Dor. Sense la presència de Dolev, com seria normal. Un matrimoni que crea vides, les ha de rebre, abraçar, tenir-les a les seves mans, donar-los el primer petó.
I ell no hi era. Sigal va haver de passar-ho tot sola. No del tot sola, perquè estàvem nosaltres, les seves germanes, els seus pares, i la mare i el pare de Dolev. Però sense el seu marit. Dolev és una persona íntegra. Pare de primera classe. Quan tornava de la feina, es treia les sabates de la feina i es posava les sabatilles. I començava a fer les feines de casa, a atendre els seus fills.
Allò que més el motivava era ajudar els altres. Sempre ajudava la gent que necessitava ajuda. En accidents, quan caiguen míssils, gent que no es trobava bé... Ell els atenia. Estava atent a tot el que passava a la zona.
"Allò que més trobo a faltar de Dolev és veure'l quan anava i donava un petó a la meva filla a la front"
O sigui, no només era una persona innocent. A més, ajudava.
Totalment. Es sentia tan bé quan el cridaven per donar aquella primera ajuda, fins que arribaven les ambulàncies... ell tenia al cotxe la maleta amb les vandes i les altres eines. Tot el temps. Quan viatjava per la carretera, si hi havia un accident, s'aturava al costat, baixava i els atenia.
Ell, com els seus germans, Arbel i Netta, van ser educats per sempre ajudar els altres. Senzills, modestos, gent somrient, que els agrada la vida, que estan aquí pels altres, pels fills i les parelles. Allò que més trobo a faltar de Dolev és veure'l quan anava i li donava un petó a la meva filla a la front.
Dolev i Sigal estan junts des dels 12 anys. Ara en tenen gairebé 36. 24 anys junts. Van crear una família, quatre fills. I aquesta agonia que sentim pel fet que ell no hi sigui és immensa, impressionant. Juntament amb Dolev, la seva germana Arbel, de 28 anys, també va ser segrestada.
Juntament amb Ariel Cunio, de 26, els tres, i altres més, que conec personalment, gent amb qui vaig treballar, estan a l'altre costat de la frontera. Fins al dia d'avui, no tenim cap informació, cap dada de vida, cap senyal de vida. I cada dia que passa, és una eternitat.
I sabeu que estan allà perquè l'exèrcit els ho va confirmar?
No es va trobar a Dolev al territori del kibbutz, ni fora d'ell. Cap prova forense. La conclusió és que van ser portats a l'altre costat amb vida.
Sabeu si estan vius ara?
No tenim cap dada. Res. L'exèrcit d'Israel, el govern d'Israel i els departaments encarregats de tot l'assumpte dels segrestats, no tenen cap informació al 100% certa sobre ells.
Com està la teva filla?
La meva filla es trenca per les nits i es reintegra per les matinades. Està en una noció completa que té quatre fills als quals cuidar i criar. I fa tot el possible perquè aquest trauma immens sigui el menys dolorós possible per als nens. No té brillantor als ulls. Se li veu la tristesa. Una persona que ha viscut 24 anys amb Dolev. Dolev va viure a casa nostra des dels 15 anys. Per a nosaltres era com un més.
Amb tot l'amor que hi havia entre ells... Com diuen, estan junts des de petits fins al final. És el que volien. Mai van voler separar-se, i per mala sort, per tot el que va passar, a força de la violència, van ser separats.
I tu? Com et sents?
Nosaltres, la meva senyora i jo, juntament amb les meves dues altres filles, i amb els pares de Dolev i el seu germà, estem tot el temps al seu voltant, donant a Sigal i als nens l'ambient per continuar tenint l'esperança que tot acabarà de la millor manera possible. La Terra gira sobre el seu eix i gira al voltant del sol. Mentre la Terra no deixa de girar sobre el seu eix, sempre hi ha futur i sempre hi ha esperança.
Fa unes setmanes, amb la cessació del foc, va començar l'intercanvi de rehenes per presoners palestins. Teníeu l'esperança que allà podria acabar sortint Dolev?
Com sud-americà, els meus pares sempre em van educar amb el lema de "primer dones, després nens, i finalment homes". Quan érem al bus i pujava una senyora embarassada, el meu pare no havia de dir ni una paraula. Jo em llevava i li deia que s'assegués.
Per a mi no són rehenes, són segrestats, perquè els van treure de casa, del llit, els van portar per la força. No són presoners tampoc. En aquest moment, donem lloc a cap sentiment que no sigui l'esperança. Quan va ser la primera fase dels canvis de rehenes, que va ser de nens i dones, per part de Hamas, en l'últim tacte, van trencar el contracte. Estàvem esperant que Arbel fos alliberada.
Va ser bastant fort, dur. Cada dia esperar que sortís el seu nom... i no venia. Al final, es va tallar. I ara que estan parlant d'una altra fase d'intercanvi, jo crec que cal intercanviar-los a tots per tots.
O sigui que estaries disposat a que surtin tots els segrestats israelians, a canvi de tots els presoners palestins.
Sense cap mena de dubte. Incluso et diria que, si pogués, aniria jo per allà perquè ell sortís. Ell ha d'estar aquí, criar els seus fills, estar amb la seva família. Ho faria sense cap remordiment.
I entens que hi hagi gent que digui que no es poden alliberar tots els presos palestins?
Nosaltres, com a nació, tenim l'obligació de tornar tota la gent que està de l'altre costat. A qualsevol preu.
Cap preu és massa alt...
No hi ha preu per a la vida. L'estat d'Israel, que va ser creat el 1948, es va formar a base de l'Holocaust. Tota la meva família, per part de la meva mare i del meu pare, van ser exterminats a l'Holocaust. Els meus avis van poder sortir cap a Sud-amèrica, abans de la Segona Guerra Mundial.
Més de 55 milions de persones van morir a la Segona Guerra Mundial. Com pot ser que al 2023 pugui passar alguna cosa com el que va passar l'7 d'octubre? És quelcom inacceptable. És quelcom inconcebible. És quelcom increïble.
Les nacions, que es van unir per combatre i rendir a qui estava conquerint tot Europa, com pot ser que avui dia deixin que passi això? I no tinguin el coratge de dir "ja n'hi ha prou, fins aquí".
En aquest sentit, et sents desemparat per l'ONU?
En certa manera et puc dir que sí. No sóc una persona molt política. No sóc una persona militar. Sóc una persona senzilla. Que l'únic que vaig voler, vull i seguiré volent és viure la meva vida en pau. Vaig fer la meva família, em van donar néts. Vull estar amb ells fins al meu últim dia. No vull res més, no necessito res més.
Espero que algun dia vingui un líder que sàpiga reunir les nacions perquè el món tingui un futur molt millor, i no un futur bèl·lic, de guerra. També amb els palestins. Que tingui la capacitat i la fe que la humanitat es pugui integrar, i pugui arrencar de soca-rel tots aquests grups fonamentalistes que no deixen que les nacions visquin en veïnatge i en pau. Potser un líder d'algun país. A l'ONU hi ha molts interessos.
Et vas sentir recolzat pel govern israelià?
La nació està composta per un govern i un poble. El govern d'Israel va ser triat democràticament, a eleccions. I és el que està governant avui dia l'estat d'Israel. No tinc un altre govern. Tinc l'esperança i la creença que la gent que està al comandament del país fa el millor per posar fi a tot aquest episodi, tota aquesta massacre, i per tornar tots els segrestats.
Últimament he parlat amb israelians d'esquerres la prioritat dels quals no és tant guanyar la guerra, sinó que Netanyahu se'n vagi. Perquè diuen que a ell li interessa la guerra.
No és el moment de jutjar els governants. Aquest moment ja arribarà. Cada persona posarà el seu vot. Si les coses canviaran, canviaran. Ara mateix, hem d'estar tots units per intentar acabar amb aquest conflicte. I, en primer lloc, portar tots els segrestats.
Què significa Israel per a tu?
És un exemple de nació. És una potència agrícola que ven patents agrícoles arreu del món. Visc en una zona desèrtica. Doncs bé, extreu cultius de zones desèrtiques. Sempre ha volgut donar a la resta del món per aconseguir més avanços.
En tan poc temps, ha construït un país amb tants valors... i el valor de la vida està per damunt de tot. El sentit de viure, el valor de la vida, és un dels nivells més alts. L'estat d'Israel es va construir en només 75 anys. És una nació start-up. Viu de projectar, programar, aconseguir.
Què significa Palestina per a la teva gent?
Visc en un municipi, Eshkol, que és completament rural. Es basa gairebé exclusivament en l'agricultura. La gent de la zona es voluntariava per portar tractaments mèdics als palestins que els necessitaven, als hospitals del centre del país. Als palestins amb càncer, amb malalties cròniques. Els portaven i els tornaven.
Així que no tots els israelians són colonitzadors, tal com algunes persones del meu país d'origen diuen.
Com pot ser que hagi passat el que va passar amb les persones que ajudaven a l'altre costat. Els donaven feina. Tot va sortir malament.
Quina és la solució a tot això?
A través de la guerra no hi haurà solució. La guerra no té cap futur. Aquest conflicte és de molts anys. És com la pregunta de "què va primer, l'ou o la gallina?". Hi ha terra de sobres al món. Cal saber com portar aquesta crisi, aquest conflicte. Cal deixar de fer guerres i pensar. Pensar com es pot resoldre aquest problema.
Hi ha algun missatge que vulguis transmetre al món?
Et donaré dos missatges. Primer, el meu gendre Dolev pateix una malaltia crònica. I necessita rebre diàriament el seu tractament, el seu remei. Si no el rep, la seva vida s'està deteriorant. Demano a la Creu Roja que, si us plau, puguin arribar a ell per verificar si rep el seu tractament medicinal. La llista de remeis que necessita ha estat enviada a la Creu Roja. Tenen tota la informació. Demano que, si us plau, intentin saber si el meu gendre està bé.
D'altra banda, espero que el que va passar el 7 d'octubre no sigui l'inici d'alguna cosa més gran. Que totes les nacions del món tinguin la capacitat, l'energia i la intel·ligència de no acabar amb la humanitat. La humanitat ha de seguir cap a un futur etern.
L'univers és tan gran... per què no ens unim i intentem conquerir-lo? I no exterminar-nos a nosaltres mateixos. No conquerir tot l'univers, però una mica. L'univers és una cosa que s'expandeix a més de 60 quilòmetres per segon. És immens. I hi ha tant per descobrir, hi ha tant per aprendre, hi ha tant per investigar.
Posem tota l'energia en això. La humanitat té valors supremes. Podem portar-los a altres planetes. I sentir que, en lloc de arruïnar el nostre planeta, ens unim per ser millors.
Comentarios