top of page
Search
gabrielib

Dia 100 de guerra: Tel Aviv s'atura per plorar

M'encanta anar a manifestacions, fa molts anys que ho faig. Però el que vaig viure ahir a Tel Aviv mereix una menció especial. Aquest diumenge es complien cent dies des de la major barbàrie que va viure Israel: el 7 d'octubre. El 7O. Per commemorar el dia rodó, fins a 120.000 israelians van omplir la ja famosa Plaça dels Segrestats i el carrer adjacent. Van plorar ells i va plorar Déu.





Creguem en el déu convencional o en un altre, és lícit dir que ahir hi havia alguna divinitat present al cel de Tel Aviv. És una ciutat en ple Orient Mitjà, amb un clima desèrtic, però va ploure amb molta intensitat.


Va plorar el cel, van plorar les persones, va plorar Tel Aviv. I Tel Aviv es va aturar. Aquesta vegada, la manifestació va durar 24 hores. I va acabar amb una cerimònia molt especial. Sobre un escenari, van passar persones que tenen molt a dir: segrestats ja alliberats, familiars de segrestats, figures públiques, polítics i un cantant molt estimat per aquestes terres.


Els dos polítics van ser el cap de l'oposició, Yair Lapid, i el president de la nació, Isaac Herzog. El primer va ser taxatiu: "Israel no està fent prou per portar de tornada als segrestats, perquè encara no estan a casa". Això sí: "Li vaig dir al Primer Ministre que l'oposició el recolza".


Mentrestant, Herzog es va dirigir a la comunitat internacional: "No es tracta només de la nostra lluita, és una lluita per al món sencer. Poseu-vos del costat de la vida i la llibertat contra la barbàrie i l'odi. Recolzeu la llibertat i la democràcia, recolzeu els nostres ostatges i ajudeu a portar-los de tornada a casa".


La gent va interrompre els seus discursos en diverses ocasions per exclamar achshav (ara), en al·lusió a que ningú pot esperar un minut més pel retorn dels segrestats. És una lluita del poble.


Un dels discursos fet per familiars de segrestats va esmentar el nadó Kfir Bibas, que està segrestat sense ni tan sols haver complert el primer any en aquest curiós planeta. Com a colofó, va cantar Omer Adam, un cantant israelià molt estimat aquí. Molta gent cantava amb ell, i tot el món el va seguir en l'últim: l'Hatikva (himne israelià).


Després d'acabar això, i mentre voluntaris repartien entrepans fets amb pa de jalá, vaig parlar amb algunes persones. Vaig demanar que llancessin un missatge als segrestats, fent veure que es poden comunicar amb ells, i un altre als jueus de la diàspora i, per què no, als no jueus.


Sigal, una mare de família vinguda del municipi de Hod HaSharon (a mitja hora), va recordar que "no tinc cap familiar a Gaza, no tinc relacions amb els segrestats. Però tot el país està recolzant les famílies, ajudant-les a que tornin a casa".


"Tot el país està pensant en ells. Tots estem treballant arduament i fent el que podem. No som els qui prenen decisions. Som el poble. I el poble els vol de tornada. Tots estem treballant dur, tant els soldats com els civils... els volem i desitgem que conservin la seva salut i siguin forts perquè volem que tornin amb nosaltres", va afegir.


Davant d'un mur amb pòsters amb les fotos dels segrestats, i escrivint unes dedicatories, vaig trobar a Lia i Avigail. Dues joves girl scouts de Petah Tikva. "Els estem esperant. Els nostres cors estan trencats per ells. És difícil pensar en ells, cada dia que estan allà i nosaltres estem aquí, vivint normalment", va dir la primera. "Volem que es mantinguin forts. Tots estem esperant i pregant per ells", va afegir la segona.


Allà mateix vaig trobar un home argentí que ja ha viscut unes quantes guerres. De fet, va emigrar a Israel el 1967, l'any de la Guerra dels Sis Dies. Alberto, de Buenos Aires, va assegurar que "Israel i el poble jueu fem tot el possible perquè tornin als seus llars sans i estalvis. Hi ha problemes polítics, però es superaran".


"Vostès el que han de fer és mantenir-se forts, i intentar veure com passen els dies. Treure forces d'on no existeixen. Que sàpiguen que, al final, tots tornaran aquí. Ens reunirem", va afegir.


Missatges per als jueus de la diàspora


Acte seguit, els entrevistats es van adreçar a un públic molt més ampli: els jueus que viuen a la diàspora, i que viuen aquest conflicte i aquesta guerra de formes molt particulars.


Sigal va reivindicar el seu país: "És l'únic país jueu. És un país molt petit. I necessitem estar units i recolzar-nos mútuament. Ells són terroristes. No busquen la pau. Nosaltres, sí. Volem viure i prosperar, treballar i fer el bé. El poble jueu ha contribuït molt al món. Així que hem d'estar units, tant a la diàspora com a Israel. Hem de romandre junts per la unitat i el benestar d'Israel i de tots els seus civils".


Per la seva banda, Avigail va demanar a tots els jueus de la diàspora que "continuïn recolzant-nos, realment ajuda al nostre ànim. No caiguin en els rumors que diuen que som dolents". En aquest sentit, Lia va advertir que el suport extern "ens fa sentir millor i més forts. És agradable veure que ens recolzen", davant la multitud de missatges simultanis pro-palestins i antiisraelians que es veuen a les xarxes socials.


Alberto va deixar clar que "als jueus de la diàspora, de tots els països, els dic que nosaltres, a Israel, ens ocupem per tots ells. Estem tots units. I vull que sàpiguen que, al final, el poble jueu sempre es superarà. Va existir durant 2.000 anys i, tot i haver-hi alts i baixos, el poble jueu sempre va sortir endavant".


Això va ser "gràcies a la cooperació, a la unió i a la comunitat de tot el poble, a tots els països del món. Nosaltres els volem, i vull que recordin que podrem superar això. Am Yisrael Chai! El poble d'Israel viu sempre, i viurà pels segles dels segles", va concloure.


Comentarios


bottom of page