Sí. A Israel, ara. Avui, cinquanta dies des de la barbàrie, i enmig d'un alt el foc que aguanta com pot. He sentit la necessitat de creuar la Mediterrània per fer moltes coses que m'agraden molt, i per fer front a coses que no m'agraden gens.
M'agrada el periodisme. Quan gaudeixo del meu treball és quan sóc més feliç. Els periodistes tenim un gran poder que comporta una gran responsabilitat. Però això s'està oblidant.
No m'agrada el periodisme del nostre país. Sóc un periodista que porta poc temps al mercat i molt temps desencantat. He anat deixant de consumir diversos mitjans de comunicació als quals un dia vaig dipositar la meva confiança. La van acabar d'esgotar la nit del suposat atac israelià a un hospital de Gaza, i d'aquelles 500 morts que van acabar sent una vintena. No m'agrada el periodisme del nostre país, ja no m'ho crec, i ja no sé si vull canviar-lo o si vull fugir-ne.
M'agrada la gent. Estic recuperant la curiositat pel meu entorn que vaig tenir un dia. Dones carinyoses, joves amb una arma gran i un gran cor, futurs rabinos i nenes que somriuen al rebre els seus regals de Hanukkah. Un lloc de trobada. Encara no hem explorat tot el nostre planeta. Ni els científics ni els periodistes.
No m'agrada la nostra societat. Polítics que utilitzen el dolor alien per al seu propi benefici, llibreries que prescindeixen de la cultura dels seus clients per menjar una mica més calent, i grups feministes que no pensen en les dones. Pintades a les parets de la meva ciutat, cartells arrancats i silenci. Indiferència, ignorància en ambdós sentits i egoisme.
¿Canviar o fugir? Primer intentaré fer el primer.
No sóc un soldat, però tot i això aterro a Israel amb missions. Aterro a una guerra calenta deixant enrere una guerra freda. Aterro a la cuna de la civilització incivilitzada. El taxista que insulta, el veí que crida. Però també el desconegut que obre les portes de casa seva.
O bé, que les obria fins fa poc.
Per tot això i per més, sí: a Israel, ara.
Commentaires